materials de filosofia d’en manel

Una bona amiga em va deixar aquest llibre del pensador francés Edgar Morin, Tenir el cap clar. Que es presenta amb el subtítol “per organitzar els coneixements i aprendre a viure”.

“L’única demarcació de la conducta de qualsevol persona per la qual aquesta és responsable dabvant la societat és la que afecta els altres. En la part que només l’afecta personalment, la seva independència és, per descomptat absoluta. Sobre si mateix, sobre el seu cos i sobre el seu esperit, l’individu és sobirà”

John Stuart Mill escriu a Sobre la llibertat aquest text que fa referència al problema dels límits de la llibertat personal tot afirmant que el límit de la meva llibertat acaba en la llibertat dels altres. En temes que no afecten a ningú més que a mí, la llibertat individual ha de ser absoluta, tant pel que fa al propi cos com pel que fa al pensament i les creences.

L’utilitarisme de Stuart Mill es distancia de l’utilitarisme cientificista de Bentham i James Mill en la propugnació d’una moral utilitarista. A diferència dels seus predecessors, Stuart Mill es distanciarà del positivisme, ja no postula un afany per calcular, mesurar i quantificar tots els àmbits i facetes de la vida humana.

Podem considerar Descartes el pare fundador del corrent racionalista a Filosofia. Els trets que definiran aquest corrent racionalista els podem resumir en tres factors:

1. Confiança plena en la raó humana
2. Recerca d’un nou mètode
3. Subjectivitat i realitat.

1. La raó és l’única facultat que pot conduir l’home al coneixement de la veritat. Raó s’oposa als sentits, que són considerats enganyosos. El poder de la raó està en la capacitat d’extreure de si mateixa les veritats primeres i fonamentals. A partir de les quals i per deducció és possible d’obtenir totes les altres i construir el “sistema” del món: la raó és una facultat sistemàtica i coincideix amb la realitat. La confiança en la raó és tall que s’accepta el seu valor sense una crítica prèvia; es tracta, com dirà posteriorment Kant, d’una raó dogmàtica.

2. Bacon ja va acusar el mètode sil.logístic d’Aristòtil de valer únicament per exposar les veritats ja conegudes però no per descobir noves veritats i ampliar el coneixement. Es tracta doncs de trobar un mètode de descobriment. I el model d’aquest mètode es troba en la metodologia científica del moment: el mètode matemàtic. Els racionalistes volen procedir de la mateixa manera que els matemàtics de tal manera que el sistema filosòfic construït posseeixi la mateixa evidència i necessitat que un sistema matemàtic. Es tractarà, en filosofia, d’establir unes definicions i uns axiomes dels quals pugui deduir-se amb evidència i necessitat un sistema filosòfic tancat i complet.

3. El pensament medieval era profundament objectivista i realista: l’home és un ésser bolcat cap al món de la realitat, del qual és impossible dubtar. Ara, en el segle XVII, triomfa el subjectivisme. L’home és un ésser girat sobre sí mateix que no coneix directament sinó el seu propi pensament. Les coses només són conegudes en les idees, no directament en sí mateixes. Per això és possible dubtar de la seva existència. La realitat del món ja no és evident: ha de ser deduïda. Per aquest motiu, el problema del coneixement esdevé el problema fonamental de la filosofia moderna.

René Descartes va néixer a La Haye (França). Entre 1604 i 1614 estudia en el famòs col.legi de La Flèche, fundat per Enric IV i regentat pels jesuïtes.

Però Descartes queda decebut de l’ensenyament rebut. Havia tingut excl.lents professors i havia llegit tots els llibres que havien caigut en les seves mans; no obstant això, “m’embargaven tants dubtes i errors que, procurant instruir-me, no havia aconseguit més profit que reconèixer més i més la meva ignorància”. La filosofia apresa -a base de resums i comentaris de les obres d’Aristòtil- li deixa un regust: “No s’hi troba cap cosa que no sigui objecte de disputa i que, per tant, no sigui dubtosa”. Malgrat tot, gran part de la terminologia que usarà més tard Descartes arrenca de l’Escolàstica (encara que canviant amb freqüència la significació). “Quant a les altres ciències, atès que adopten els seus principis de la filosofia, jutjava jo que no es podia edificar res de sòlid sobre fonaments tan poc ferms”. Només troba satisfacció en les matemàtiques, “per la certesa i evidència de les seves raons”, però s’estranya que “sent els seus fonaments tan sòlids i ferms, no s’hagués contruït sobre ells res més elevat”.

Tota la saviesa de l’epoca és un vell edifici mancat d’únitat i inservible. Cal derribar-lo i construir un nou edifici enterament unitari.

El projecte cartesià suposa la unificació de totes les ciències en una de sola. Això és possible ja que segons Descartes:

• “Totes les ciències no són sinó la saviesa humana, que roman sempre una i la mateixa per més que siguin diferents els objectes als quals s’aplica: aquesta varietat no la diversifica, com tampoc no es diversifica la llum del Sol quan il.lumina la varietat d’objectes”
• Existeix un mètode universal, únic per a totes les ciències. Quan afirma això. Descartes s’oposa radicalment a la filosofia aristotèlica. Aristòtil afirmava, per exemple, que la geometria i l’aritmètica eren ciències diferents i, per consegüent, que els mètodes aritmètics no podien valer en geometria; a més, que les matemàtiques no podien utilitzar-se per interpretar la realitat. Descartes, per contra, quan desenvolupa totes les possibilitats de la geometria analítica i quan desenvolupa un mètode de caràcter matemàtic per interpretar la realitat -i en això, segueix Kepler i Galilei- adopta l’actitud contrària.
• En conclusió: si el projecte cartesià suposa la unificació de totes les ciències en una nova ciència única, aquest projecte implica: (1) la formulació d’un mètode; (2) la formulació d’unes normes de moral provisional (atès que la moral definitiva només pot ser construïda al final) i (3) el desenvolupament de les diverses ciències, començant per la metafísica -que conté els principis del coneixement- seguint per la física -en la qual s’examina com està compost l’Univers en el seu conjunt- i acabant amb les altres ciències. El fet que la metafísica s’inclogui entre les ciències i que en sigui l’arrel, determinarà tots els desenvolupaments científics de Descartes: la seva física no serà exclusivament “científica”, en el sentit modern de la paraula, sinó que es basarà en pressupòsits metafísics.

Antes de que surgiese el pensamiento filosófico, hace unos veinticinco siglos, los seres humanos llevaban ya mucho tiempo pensando y tratando de orientarse en el mundo que les rodeaba. Pero sólo tras la introducción de la escritura, las ideas dejan huellas visibles que en algunos casos (que desgraciadamente son los menos) resisten el paso del tiempo y llegan hasta nosotros. Afirmamos que hay pensamiento desde que hay animales pensantes.

En cierto sentido, todos los animales superiores piensan, pero se trata de diferencicar entre un pensamiento preconceptual de uno conceptual, esto es, mediado por el lenguaje. La diferencia estriba en la articulación de símbolos arbitrarios. El pensamiento preconceptual consistiría en una serie de coordinaciones sensomotrices de imágenes, recuerdos, impulsos y movimientos mediados por los programas del cerebro. De este modo prelingüístico o preconceptual, nosotros también jugamos al tenis o conducimos un automóvil.

Gilbert Ryle hizo la ya su célebre distinción entre to know that  y to know how , lo que en castellano diríamos “saber que A” y “saber  hacer”. En alemán -lengua que no siendo románica, aunque sí filosófica, sabe emplear los recursos de su propia lengua y los del latín, para establecer distinciones conceptuales muy importantes, no por casualidad, la producción filosófica alemana ha sido siempre muy superior en número y en ingenio al resto de lenguas, incluido el inglés- se distingue entre los verbos wissen (saber) y können (conocer).

El “saber que A”, to know that, wissen es algo lingüístico, que presupone la articulación simbólica de ciertos rasgos de la experiencia. El saber hacer, to know how, können es algo no lingüístico, consistente en la posesión de cierta habilidad psicomotriz. Podemos definir el pensamiento lingüístico como la capacidad de articular simbólicamente su experiencia.

Aunque todos los animales superiores actuales pueden pensar en otros sentidos, solo los humanos somos capaces de hablar o de pensar simbólicamente, lingüísticamente, conceptualmente. No hay pensamiento de este tipos sin lenguaje, ni lenguaje sin este tipo de pensamiento. Por tanto la respuesta a una posible pregunta por el origen del pensamiento lingüístico se respondería a partir de la respuesta por el origen del lenguaje. El pensamiento por el que se interesa la historia del pensamiento es el pensamiento articulado, simbólico, lingüístico; aquel pensamiento que se articula en proposiciones y, sólo, posteriormente se plasma por escrito.

Se afirmaría entonces, al menos de un modo indirecto, que la historia del pensamiento es una historia sesgada y parcial, puesto que es menor la producción de aquel pensamiento que se plasma por escrito, que no aquel pensamiento que surge sin la necesidad de la escritura.

El lenguaje y el pensamiento lingüístico son instrumentos formidables para enfrentarnos a los problemas que nos presenta la vida y el entorno para resolverlos colectivamente y para satisfacer nuestras necesidades. El uso del lenguaje y del pensamiento simbólico, a diferencia de la percepción y de las habilidades sensomotrices,  no conoce fronteras. No sólo nos sirve para describir lo que vemos, sino también para inventar y describir lo que no vemos, lo real y lo irreal, lo posible y lo imposible. No sólo nos sirve para acertar, sino también para errar.

Es imposible saber, y siempre consistirá un misterio, cuando el hombre empieza a articular simbólicamente su experiencia, es decir, a pensar. No queda ningún rastro de ello, pero sí podemos investigar las huellas que dejan los efectos del pensamiento simbólico. Entre ellas podemos destacar que en un momento dado de la (pre)historia el hombre empieza a enterrar a sus muertos. Por primera vez ya no dejan a sus congéneres a merced de los carroñeros y los entierran con regalos y ceremonias. Este hecho nos hace presuponer la existencia de un lenguaje plenamente desarrollado, con clara capacidad de raciocinio y extrapolación.

Así, el hombre que ha aprendido a preguntar quién ha lanzado la piedra que acaba de golpearle la espalda, preguntará también quién ha lanzado el rayo que acaba de caer en el bosque y pronto razonará (quizás) que si la piedra se la ha lanzado un compañero  enfadado con él, también el rayo habrá sido lanzado por alguien poderoso y enfadado. Y se planteará el inédito problema de cómo aplacar el enfado de tan misterioso personaje.

Los hombres articulaban lingüísticamente el mundo de su experiencia que pensaban simbólicamente y que asignaban palabras a los conceptos con los que pensaban. Con esos conceptos y palabras pensarían y comunicarían  sus conocimientos articulados, sus saberes.

La primera forma de plasmación en el lenguaje fue el mito. Los mitos eran recitados y contribuían a mantener el orden del univeros, a que las acciones en ellos narradas se repitiesen y renovasen constantemente, poniendo así coto al caos, al desorden, a lo incomprensible y oscuro, que por todas partes amenazaban la vida de los hombres.

Remenant per aquests mons de Déu, tot cercant la Història de la Filosofia de Severino, traduïda al castellà per l’editorial Ariel , vaig arribar al seu web amb l’esperança de trobar-m’hi amb una botiga virtual. No va ser així, malauradament l’estan reformant. El que sí que vaig trobar és l’anunci d’un nou llibre, que han traduït per Las Trampas del Deseo (misteris de la vida i de les traduccions). Evidentment encara no he pogut llegir el llibre, l’anuncien pel 6 de març, però sí que m’he mirat uns jocs de la seva pàgina web . Hi he jugat, no estan malament, el que passa és que no tenen res d’original, qualsevol lector una mica lletrar se n’adonarà que són uns jocs pertanyents al món de la Gestalt o Psicologia de la forma.

Aquesta teoria psicològica, encara que , val a dir, amb un revestiment filosòfic prou important per tenir-la en compte en aquests moments, partiria del fet que els nostres sentits ens poden arribar a enganyar (postulat cartesià fonamental), nosaltres copsem el món primerament pels sentits, i el que aquests fan, al seu torn, és captar les formes que ens envolten, primer ens fixem en les formes, en allò més elemental, i és per això que hem de fer ús del sedàs de la nostra raó.