Descartes

Podem considerar Descartes el pare fundador del corrent racionalista a Filosofia. Els trets que definiran aquest corrent racionalista els podem resumir en tres factors:

1. Confiança plena en la raó humana
2. Recerca d’un nou mètode
3. Subjectivitat i realitat.

1. La raó és l’única facultat que pot conduir l’home al coneixement de la veritat. Raó s’oposa als sentits, que són considerats enganyosos. El poder de la raó està en la capacitat d’extreure de si mateixa les veritats primeres i fonamentals. A partir de les quals i per deducció és possible d’obtenir totes les altres i construir el “sistema” del món: la raó és una facultat sistemàtica i coincideix amb la realitat. La confiança en la raó és tall que s’accepta el seu valor sense una crítica prèvia; es tracta, com dirà posteriorment Kant, d’una raó dogmàtica.

2. Bacon ja va acusar el mètode sil.logístic d’Aristòtil de valer únicament per exposar les veritats ja conegudes però no per descobir noves veritats i ampliar el coneixement. Es tracta doncs de trobar un mètode de descobriment. I el model d’aquest mètode es troba en la metodologia científica del moment: el mètode matemàtic. Els racionalistes volen procedir de la mateixa manera que els matemàtics de tal manera que el sistema filosòfic construït posseeixi la mateixa evidència i necessitat que un sistema matemàtic. Es tractarà, en filosofia, d’establir unes definicions i uns axiomes dels quals pugui deduir-se amb evidència i necessitat un sistema filosòfic tancat i complet.

3. El pensament medieval era profundament objectivista i realista: l’home és un ésser bolcat cap al món de la realitat, del qual és impossible dubtar. Ara, en el segle XVII, triomfa el subjectivisme. L’home és un ésser girat sobre sí mateix que no coneix directament sinó el seu propi pensament. Les coses només són conegudes en les idees, no directament en sí mateixes. Per això és possible dubtar de la seva existència. La realitat del món ja no és evident: ha de ser deduïda. Per aquest motiu, el problema del coneixement esdevé el problema fonamental de la filosofia moderna.

 

René Descartes va néixer a La Haye (França). Entre 1604 i 1614 estudia en el famòs col.legi de La Flèche, fundat per Enric IV i regentat pels jesuïtes.

Però Descartes queda decebut de l’ensenyament rebut. Havia tingut excl.lents professors i havia llegit tots els llibres que havien caigut en les seves mans; no obstant això, “m’embargaven tants dubtes i errors que, procurant instruir-me, no havia aconseguit més profit que reconèixer més i més la meva ignorància”. La filosofia apresa -a base de resums i comentaris de les obres d’Aristòtil- li deixa un regust: “No s’hi troba cap cosa que no sigui objecte de disputa i que, per tant, no sigui dubtosa”. Malgrat tot, gran part de la terminologia que usarà més tard Descartes arrenca de l’Escolàstica (encara que canviant amb freqüència la significació). “Quant a les altres ciències, atès que adopten els seus principis de la filosofia, jutjava jo que no es podia edificar res de sòlid sobre fonaments tan poc ferms”. Només troba satisfacció en les matemàtiques, “per la certesa i evidència de les seves raons”, però s’estranya que “sent els seus fonaments tan sòlids i ferms, no s’hagués contruït sobre ells res més elevat”.

Tota la saviesa de l’epoca és un vell edifici mancat d’únitat i inservible. Cal derribar-lo i construir un nou edifici enterament unitari.

El projecte cartesià suposa la unificació de totes les ciències en una de sola. Això és possible ja que segons Descartes:

• “Totes les ciències no són sinó la saviesa humana, que roman sempre una i la mateixa per més que siguin diferents els objectes als quals s’aplica: aquesta varietat no la diversifica, com tampoc no es diversifica la llum del Sol quan il.lumina la varietat d’objectes”
• Existeix un mètode universal, únic per a totes les ciències. Quan afirma això. Descartes s’oposa radicalment a la filosofia aristotèlica. Aristòtil afirmava, per exemple, que la geometria i l’aritmètica eren ciències diferents i, per consegüent, que els mètodes aritmètics no podien valer en geometria; a més, que les matemàtiques no podien utilitzar-se per interpretar la realitat. Descartes, per contra, quan desenvolupa totes les possibilitats de la geometria analítica i quan desenvolupa un mètode de caràcter matemàtic per interpretar la realitat -i en això, segueix Kepler i Galilei- adopta l’actitud contrària.
• En conclusió: si el projecte cartesià suposa la unificació de totes les ciències en una nova ciència única, aquest projecte implica: (1) la formulació d’un mètode; (2) la formulació d’unes normes de moral provisional (atès que la moral definitiva només pot ser construïda al final) i (3) el desenvolupament de les diverses ciències, començant per la metafísica -que conté els principis del coneixement- seguint per la física -en la qual s’examina com està compost l’Univers en el seu conjunt- i acabant amb les altres ciències. El fet que la metafísica s’inclogui entre les ciències i que en sigui l’arrel, determinarà tots els desenvolupaments científics de Descartes: la seva física no serà exclusivament “científica”, en el sentit modern de la paraula, sinó que es basarà en pressupòsits metafísics.